PSICOMOTRICITAT

Ens centrarem en dos aspectes del desenvolupament psicomotriu del nen de tres a quatre anys. Aquests aspectes són la pinça digital i llançar una pilota amb moviments limitats a partir de l’observació d’un nen de dos anys i mig i de les teories establertes segons diversos autors.

Es planteja que el desenvolupament psicològic és un procés gradual i progressiu, que es caracteritza per una sèrie de transformacions de la conducta, de la forma de pensar i de sentir, de la forma d’interectuar amb la resta i de la forma de relacionar-se amb el medi. Aquestes transformacions es relacionen amb l’aparició de noves necessitats, interessos i motius, amb l’adquisició d’habilitats i coneixements i amb l’ús cada vegada més efectiu de l’experiència. Aquests canvis es presenten en una secuència ordenada i predictible. Existeix certa relació entre edat cronològica i aparició dels canvis. La velocitat del desenvolupament des de la concepció del nen fins al seu naixement és extremadament ràpida. El desenvolupament d’habilitats sensoriomotores i socials des del naixement fins l’any, és igualment accelerada. El recent nascut té una organització biològica que posseeix els organismes bàsics que li permeten adaptar-se al violent canvi d’ambient que representa el naixement, però és totalment depenent del que el context proporciona per a la seva supervivència. El recent nascut és una persona que manifesta una activitat espontània i una capacitat de reacció a l’estimulació pròpia o ambiental
El desenvolupament psicomotor, per tant, fa referència al desenvolupament de la capacitat d’utilitzar els sistemes sensorials i múscul-esquelètics per moure’s, que seran la base del desenvolupament de tota la resta d’àrees en el creixement d’un nen. Serà la base pel desenvolupament cognitiu, del llenguatge i posteriorment social i emocional.
Així, els progressos piscomotrius i la coordinació dinàmica permetran que els nens siguin capaços de controlar millor els seus moviments i impulsos emocionals, i que tinguin, per tant, una bona adaptació al medi social familiar i escolar.
Si no fos així, ens trobaríem amb problemes de retard en l’aprenentatge, quadres d’hiperactivitat i impulsivitat, ansietat i trastorns de l’atenció que necessitaran control extern per poder controlar, i així evitar posteriors dificultats d’adaptació i integració escolar.

Des de fa un parell de segles s’han fet nombrosos estudis sobre el desenvolupament humà, entre els qual destaquen l’evolucionisme de Darwin (destacà la psique com un fenomen típicament humà), l’embriologia, l’anatomia comparada (simi amb humà), fisiologia de Claude Bernat i Mendel, entre d’altres.
Posteriorment va aparèixer el que coneixem com a Psicologia Evolutiva, que estudia els aspectes psicomotrius, cognitius i lingüístics del nen durant el seu desenvolupament. El seu objectiu ha estat descriure la conducta i els processos dels éssers humans, explicar els canvis que s’hi produeixen i determinar les seves conseqüències i, per últim, intervenir en el canvi evolutiu.
A més d’aquestes dues importants aportacions, a principis de segle XX va aparèixer un important autor: Piaget, el qual va fer importants aportacions sobre el naixement de la intel·ligència i els símbols en la infància i Vigotski.
Segons Piaget, les persones som un organisme en constant intercanvi funcional en el medi, per tant, el comportament, per ell, seria un medi. Aquest comportament es realitza en base al que ell diu esquemes d’acció, una unitat bàsica estructurada de les formes mentals d’actuar amb les que el nen ja neix. Aquestes estructures de les que en parla Piaget les podem resumir en el període sensopromotor (0-2 anys: esquemes reflexos i d’acció), període preoperatori (2–7 anys: organització d’esquemes representatius interioritzats, període d’operacions concretes (8-11 anys: operacions vinculades als objectes) i període d’operacions formals (11-16 anys: operacions desvinculades dels objectes), que, segons ell, totes elles succeeixen per un procés d’equilibrament entre la persona i l’ambient que fa que els processos siguin cada vegada més complexes.
Per la seva banda, Vigotski va ser l’autor més representatiu del model contextualista. Aquest model prioritza la relació JO i CONTEXT (entorn on interactuen les persones i on les activitats que fan tenen un significat sociocultural compartit). Així doncs, per ell, la persona és producte de la seva interacció amb la cultura, segons la qual comporta una sèrie de funcions psíquiques elementals o primàries (compartides amb la resta d’animals, la percepció) i superior (produïdes únicament per la psique humana).
Segons Brazelton, un altre autor, el bebè exerceix un autocontrol del seu estat, és a dir, mostra una habilitat d’entendre els senyals del humans del seu voltant i satisfan així les seves expectatives de percebre a través de la seva reprocitat les impressions més elementals de que és una persona humana.
En el humans, el moviment es converteix en acció. Així, en tota acció i moviment corporal intervenen el sistema muscular, nerviós i perceptiu. Aquest últim intervé en curs de qualsevol moviment, assegurant la coordinació dels músculs necessària, la intensitat de la força que apliquen i la regulació de les trajectòries de desplaçament que estan en joc. En aquest apartat hem de parlar de la sensibilitat cenestèsica (percepció hàptica, René Spitz), molt important com a forma primerenca de relació entre el bebè i els que el cuiden.
La psicomotricitat proposa que existeix una espècie de nucli primodial d’organització psíquica en la criatura humana en la que el moviment és l’element articulador fonamental (Dupré). Bernstein
Tornant amb Piaget, hem de fer ús de la seva teoria del desenvolupament sensoriomotor. Va dividir l’estadi sensoriomotor en 6 subestadis. Nosaltres ens centrarem en el sisè i últim, ja que és el l’etapa que va dels 18 als 24 mesos, la qual ens interessa pel fet d’haver treballat amb un nen de 2 anys i mig.
En aquest subestadi es parla de la interiorització de l’acció coordinada i de les representacions mentals. El nen inventa noves representacions d’esquemes, descobreix com són les coses, cosa que li comporta la creació d’esquemes d’acció, i a partir de l’any i mig, els sistemes d’acció ja s’han interioritzat. Així, el model percebut es converteix en un model intern que dóna pas a una imatge mental. En aquesta etapa el nen també adquireix la noció d’objecte permanent. Per tant, dins de la tapa que va des dels 2 als 3 anys, ens centrarem en els dos aspectes comentats anteriorment: pinça digital i llançar una pilota amb moviments limitats.
PINÇA DIGITAL
Prop dels 2 anys, el nen ja adquireix una mentalitat motriu, és a dir, planifica millor les seves accions, és capaç de pujar i baixar escales, xutar una pilota, girar al caminar. En la motricitat fina millora la manippulació dels objectes, aconseguint fer torres de 3 cubs, agafar la cullera per menjar, llançar una pilota i prendre el llapis per a fer ratlles sense cap intenció.